L’arribada al camp de la mort d’Auschwitz et transporta a una cambra de l’horror que et deixa glaçat. Arbeit macht frei, el treball et fa lliure, llegeixes a la porta funesta d’entrada, una ironia espantosa. El guia parla amb veu baixa, formal, com si cada paraula pesés, per provar d’evitar casos de somriures i selfies provocadors recents. Som a Polònia, prop d’Oswiecim, una menuda ciutat que avui viu amb la càrrega d’un nom que s’ha convertit en sinònim d’extermini. Aquest camp nazi, fundat el 1940, va ser primer destinat a presoners polítics polonesos que no van voler incorporar-se a l’exèrcit invasor, però aviat va transformar-se en el centre del genocidi jueu europeu. Va ser el camp més gran de tots els que formaven la xarxa nazi: més de 40 subcamps, entre els quals els tres principals: Auschwitz I, Birkenau (Auschwitz II) i Monowitz (Auschwitz III).
Va esdevindre un sistema de camps: Auschwitz I, el primer i administratiu; Auschwitz II-Birkenau, trenta vegades més gran, dissenyat per exterminar; i Auschwitz III-Monowitz, destinat al treball esclau per empreses com IG Farben.
Entre el 1940 i el 1945, hi van ser assassinades més d’1.100.000 persones, la majoria jueus, però també gitanos romanís, homosexuals, xiquets, presoners soviètics i opositors polítics. El 1944, en només uns mesos, hi van ser deportats i exterminats 250.000 jueus hongaresos.
Els gitanos romanís van ser condemnats col·lectivament: vivien en condicions infrahumanes al “Zigeunerlager” fins que, la nit del 2 d’agost, prop de 3.000 van ser gasejats. Els homosexuals, marcats amb triangles roses, van patir vexacions, esterilitzacions forçades, experiments i assassinats.
Dos noms fan estremir:
Rudolf Höss, comandant del camp, responsable de la maquinària de la mort. Va organitzar la construcció de les cambres de gas i crematoris i va dissenyar la logística de la “Solució Final”. Ell mateix va reconèixer haver supervisat la mort de centenars de milers de persones. Després de la guerra, va ser capturat, jutjat i penjat a Auschwitz l’any 1947, al costat del crematori.
Josef Mengele, metge SS conegut com “l’àngel de la mort”, seleccionava personalment els deportats a la rampa de Birkenau. Decidia qui vivia i qui moria. Especialitzat en experiments amb bessons, xiquets i persones amb discapacitats, practicava amputacions, injeccions tòxiques i operacions sense anestèsia, sovint només per curiositat científica. Va fugir a l’Amèrica del sud i mai va ser jutjat.
A Birkenau, tot sembla desert. Però la destrucció no ha pogut esborrar l’horror. Els nazis van fer explotar les cambres de gas per amagar els crims. Només queden ruïnes i silenci. Tanmateix, la memòria perdura.
A la vegada, recordem Mauthausen-Gusen, situat a Àustria, prop del poble de Sankt Valentin, actiu entre el 1938 i el 1945. Va ser un dels camps més durs de tot el sistema nazi, considerat de categoria II: els presoners no hi estaven destinats a sobreviure. Uns 200.000 deportats hi van passar; més de 100.000 van morir a causa del treball esclau, les execucions o les condicions infrahumanes. Els presoners eren forçats a pujar escales amb blocs de pedra de la pedrera de “Wiener Graben”, en jornades esgotadores que acabaven sovint amb la mort. Allà hi van ser internats més de 7.000 ebrencs, catalans i republicans, considerats apàtrides.
Un d’ells va ser Roc Llop i Convalia, mestre i poeta de Miravet, anarquista, membre de la CNT, exiliat a França després de la Guerra de 1936–1939. Va ser detingut pels nazis i deportat a Mauthausen-Gusen el 1940, on va passar cinc anys. Un cop alliberat va continuar vivint a l’exili, a França. De la seua experiència en va néixer una poesia resistent, íntima i combativa:
Dempeus com les muntanyes,
dempeus com els anhels,
revolta’t les entranyes
i el crit que guanya els cels.
I també:
Ressec el llavi de dèria,
mil febres cremant-li el front,
una fita: Catalunya
i la llibertat del món.
Recentment acaba de sortir el llibre Josep M. Brull i Solares: de Tortosa a Mauthausen, un viatge sense retorn, del canareu Joan B. Beltran, tota una monografia sobre el periodista i polític catalanista jesusenc que va veure la mort a Gusen.
Després de llegir El fotògraf d’Auschwitz, que vaig comprar al camp, la crueltat pren rostre. Imatges fredes, documentals, metòdiques. Un testimoni de la deshumanització absoluta. El fotògraf del camp Wilhelm Brasse, presoner polonès, fou obligat a retratar milers de deportats, així com experiments mèdics. Després de la guerra, mai més va tornar a fer fotografies.
Han passat vuitanta anys de l’alliberament del camp. Repetim “mai més”, però mirem el Congo, Gaza, Ucraïna. L’extermini continua sota altres noms, amb noves màscares, i sovint amb el silenci còmplice de les grans potències.
Auschwitz no és només història, és advertiment. Pau o barbàrie. No hi ha terme mitjà.
